24 d'OCTUBRE. A 13 dies de l'arribada.

La mula de ferro

El cavall de ferro va coix o potser resulta que en lloc d’un cavall hem agafat una mula de ferro, grossa i potent, però mes lenta que les devolucions d’hisenda. Aquesta nit no sabem el que ha passat, però portem un lleuger retard de cinc hores sobre l’horari previst. El viatge, que havia de durar 28 hores, ara en durarà 33. Serà qüestió de posar-hi paciència. A fora el tren agafa tots els revolts que pot per fer el viatge interminable: primer 90 graus a la dreta, després 90 a l’esquerra i, com és comprensible, la velocitat mínima per evitar accidents. Sembla que no s’ha canviat una via des de l’època de Bonanza. Al costat, una gran autopista recta com un regle travessa muntanyes i el que faci falta. Al contrari d’Europa, aquí els trens de mercaderies tenen preferència sobre els de passatgers i a vegades el nostre tren es para o redueix la velocitat per deixar passar un gran tren de més de cent vagons. Les mercaderies sustenten el transport ferroviari i poden donar una lliçó a Europa. Poden passar fins a tres combois, un rere l’altre, carregats amb contenidors de vaixell, que posen de dos en dos, caixes de camió amb rodes i tot, contenidors especials, etc. Però, malauradament per nosaltres, això també vol dir que és més important que arribi un paquet que una persona.

A Kansas City hi puja un noi jove, amb texans, gorra blanca i jersei també blanc. Porta una barbeta roja que li penja uns 15 centímetres per sota la boca. És un aparador mòbil d’arracades i de tatuatges i difícilment es pot trobar una part del cos que no estigui travessada per un ferro o decorada amb diferents motius. Baixa a la cova dels proscrits a fumar-se un cigarret:

-Això és una vergonya, cinc hores esperant a l’estació sense que ningú et doni cap informació. I sense poder fumar!
-És un desastre, una vergonya! (comenten tots)
-I el vagó de fumadors ja no va? (segueix el noi)
-L’han tancat.

La que ha contestat és una dona prima i vella, amb ulleres i els cabells arreplegats en una patata. Sempre agafa una gran cigarrera de la bossa, en treu un cigarret que sembla de paper d’arròs, l’observa durant cinc minuts i l’encén. Llavors treu una petita ampolla i va tirant-hi la cendra i la burilla a dins.

-En aquest país prompte no podrem ni fumar!
-És una vergonya, un desastre. (tots enrabiats)

Està a punt d’esclatar una revolució a les cavernes, però les successives dosis de nicotina van calmant els ànims i sembla que la sang no arribarà al riu. Ara precisament travessem el Missouri. En Robert, un home vell de la secta dels amish, no té tants problemes. Viatja amb dos homes més de la mateixa societat i no fuma, ni beu, ni té cotxe ni televisió. Els amish viuen com han viscut sempre, amb el carro i el cavall i sense fer cap cas de les noves tecnologies. També vesteixen com sempre, de negre, un mica de lila, barret de palla, barba llarga fins on pot arribar i un cabell arrodonit per sota el clatell a l'estil Bet Davis. En Robert deu tenir 80 anys i si, com sembla, perd el tren de Chicago a Nova York, s'estarà uns quatre dies sobre el tren o per les estacions. L’home està esgotat, però s’ho agafa amb filosofia, la de la gent que és capaç de viure sense tot el que nosaltres considerem imprescindible... i ser probablement més feliç!

Arribem a Chicago, on en Les Kordylewski ens espera a l’estació. És un polonès que fa 22 anys va arribar a la ciutat. Parla l'esperanto des que era petit perquè els seus pares ja el parlaven. Ens porta a un alberg de la joventut i ens hi deixa perquè té molta feina.

ERROR (Actualitza o canvia de navegador).

Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.

Contacte.