El Hanjin Vienna navega a pas ferm cap el seu destí, el port de Long Beach, a Los Angeles. El seu motor de 75.000 cavalls a poques revolucions mou sense problemes les 69.000 tones de pes a uns 24 nusos per hora. Això, segons el segon oficial, són uns 44 quilòmetres per hora. A aquesta velocitat, i com que no es para per res, en fem uns 1.000 cada dia. No està mal si es té en compte que el camí aquí és una línia recta i no hi ha revolts ni costes com a les carreteres. A aquesta marxa arribarem a Long Beach segons el previst, i haurem recorregut uns 9.000 quilòmetres en la soledat més profunda del més gran dels oceans.
El senyor Herrmann està més comunicatiu i ja comencem a parlar una mica amb els tripulants filipins. En Manel pregunta a en Ricardo, el cambrer, si hi ha algun barber a bord perquè vol tallar-se els cabells. Després d’una primera negació ens diu que sí, que a ell li talla el cuiner i que si vol hi parlarà per quedar. Her Herrman ens diu que a tots els vaixells on ha anat sempre hi algú que fa de barber sense ser-ho: si hi ha metge, ho sol fer ell. Això ens recorda aquella tradició antiga dels pobles on el practicant, per tenir una mica més de feina, feia de barber, i a poc a poc el practicant desapareixia i sols quedava el barber. La gent hi anava per tallar-se els cabells, afaitar-se, mirar-se la tensió, per arrancar-se un queixal, per curar un braç trencat o per posar-se una injecció. Era una figura que, segurament per problemes burocràtics, es va eliminar i que era de gran utilitat per a tots els pobles petits.
En ple oceà Pacífic, la vida és com a l’Alemanya del nord i els costums i el menjar, els mateixos: els horaris, les salsitxes de Frankfurt, la mostassa i el pa negre. En Herrmann protesta:
-Sí, però el cuiner és filipí.
Bé, home, bé, tampoc no es pot tenir tot a la vida!
A la una hem quedat amb en Nicolás Aragón Despí, el cuiner del vaixell. De vegades també el veus amb una granota i un casc, i avui ha de fer de 'hairdresser'. És el traçut de les coses delicades. En Nico, com es fa dir ell, va aprendre l'espanyol a l’escola i el parla una mica. Entre el seu espanyol i el nostre anglès mirarem d'entendre'ns com puguem.
-Ara ja no s’ensenya a escola, sols l’anglès. Quan jo era petit sí que s’ensenyava i, sobretot, quan estudiaves per a mariner.
Usa atemorit la petita màquina elèctrica i les tisores que té. Quan arriba a les orelles, la por és mútua. Segurament no es guanyaria la vida fent de barber, però compleix el deure que és el que importa.
-Aquí hi venim a guanyar uns 1.300 dòlars al mes i estem uns nou mesos al vaixell i tres a casa. Cada vegada renovem el contracte i és difícil que et toqui dues vegades amb el mateix vaixell o amb els mateixos companys. Hi ha llocs on es paga més: jo vaig treballar en un creuer, però allò era molt dur, són moltes persones, molta responsabilitat. Treballàvem setze hores diàries i al final ja no podies aguantar. Aquí estic bé. Tinc 37 anys, vull fer aquesta feina fins als 45 i després quedar-me a casa amb la família.
-Aquests 1.300 dòlars et permeten estalviar?
-No: tinc cinc fills, quatre noies i un noi, i ho dedico tot a ells.
-Cinc fills? Per ser poc a casa, quan hi vas ho aprofites!
-Sí, és que em feia il·lusió tenir dos nois i buscant el segon hem tingut quatre noies: dues de més grans i dues de més joves.
Sí, això també sol passar. Ens intercanviem adreces per enviar-nos informacions després del viatge, i a la nit truquem a un amic que es casa per felicitar-lo i dir-li que, per casualitat, el dia del seu casament nosaltres el viurem dues vegades. Si fos amb nosaltres podria repetir l’operació i casar-se dues vegades, fer el convit dues vegades i, la nit de noces, també repetir-la. Encara que mirant l’estrès que es sol portar en aquests casos, no sé si és gaire recomanable per a la salut!.
Copyright © 2013 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.