Avui hem descobert noves companyies: una colònia de formigues s’apoderen d’una bossa de galetes que havíem reservat per esmorzar. La rata s’ha menjat la galeta que li vam donar i no n'ha deixat ni una molla. Aquest vaixell sembla l’arca de Noè!
El riu ha perdut gran part de l'interès, s’ha fet ample i les parets laterals són tan amples que a vegades s’han de reforçar amb murs per evitar inundacions. De tant en tant, una pagoda ressalta per sobre de les planures de la vora del riu. Els ponts nous penjats sobre el riu són espectaculars. Una gran església cristiana al costat d’una pagoda dóna un punt d’interès a l'avorrida sessió turística del matí. Fem les darreres voltes pel vaixell, per aprofitar i fer algunes fotografies dels nostres veïns d'altres categories. Aquí, la segona classe és com si fos la primera que no existeix, amb cambra de dues persones i a la zona privilegiada del vaixell: al segon pis i a la part davantera. Als de la tercera classe no se’ls permet entrar a la nostra zona i anar allà és com baixar als inferns: habitacions amb sis lliteres, gent sense llit que s’estira als passadissos com pot. És la imatge de la Xina abnegada, dòcil i soferta, capaç de treballar 14 hores, dormir de peu en un tren o malviure en un vaixell sense dir absolutament res. Els nostres veïns xinesos de segona/primera classe no van mai a la nostra Calcuta particular, no sabem si per por o per no veure com viuen els seus conciutadans comunistes. Els nostres veïns van vestits amb americana i corbata, amb xandalls cars i sabates de cuir. Són la imatge de la nova Xina, la dels gratacels, els cotxes de luxe, el menjar ràpid americà, els telèfons mòbils superreduïts i dels enriquiments ràpids.
Continuem la nostra marxa cap a Wuhan. Ja sols falten poques hores i comencen els nervis propis de les arribades, preparant maletes i entrant i sortint de la cambra. La nostra veïna, devoradora de rodets de fotos, ens demana la nostra gorra blava per fer-se l'enèsima foto al vaixell, amb posició de musa de l’art: puja, baixa, es gita, gira el cap... és l'artista frustrada del viatge. Un noi i una noia s’abracen i es fan petons a la barana.
Avui la recepció a Wuhan és espectacular. Una dotzena de persones amb banderes ens donen la benvinguda i ens porten les maletes amb molta amabilitat. Visitem l’oficina i anem a sopar en un restaurant car de la ciutat on, entre altres coses, mengem el peix típic d’aquí. Anem a dormir a casa d'en Hu Xu, el president de la Wuhan Esperanto Asocio. Ell i la seva dona ens atenen de cine. Cada dia, la cosa millora!.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.