L'autocar llitera para en un bar de carretera. Que l’espècie de bus hotel en què anem pari és un descans per als nostres cossos. Nosaltres anem al darrere de tot i cada vegada que agafa una ondulació de les moltes que hi ha a la carretera, les sotragades en aquesta part són tremendes. En plena fase de son profund t’eleva el cos en peça 15 o 20 centímetres, per deixar-lo caure després sobre la dura melamina. És com un massatge turc o tailandès, però groller i de bades. Podem estar contents.
La matinada ens ha portat una altra vegada les muntanyes, la sorra i la grava grisosa. Les carreteres que travessen aquests deserts són rectes, però amb molts bàdens que fan que de cop i volta els cotxes facin grans sotragades. És el que a casa anomenaven 'ferm en mal estat'... que volia dir que la carretera estava feta un desastre, però amb paraules inintel·ligibles. Una concessió a l’estil d’algun director d’obres públiques que va dissenyar el cartell.
Al bar ens espera la crua realitat del canvi de civilització. No és possible entendre res i tampoc és possible explicar res. A una part del bar hi han un munt de plats amb menjar i, al darrere, uns quants cuiners amb grans paelles i fogons. Intentem fer-nos entendre i és impossible. Al final demanem alguna cosa del que hi ha per preparar, una espècie de mandonguilles amb pebrot. Un noi ho agafa i comença a posar coses dintre d’una paella, sense poder-nos imaginar què en sortirà. Uns quants palets en un pot de llauna, una taula i uns tamborets de plàstic seran els nostres instruments per a l’àpat. Quan ens porten el material veiem que tot el que havíem demanat i altres coses havien desaparegut en una espècie de sopa, fregit i samfaina. Amb els palets comencem a degustar el sopar esmorzar, picant com ell sol. Els ulls comencen a plorar. Ens ho mengem com podem, no cal tornar a intentar una nova aventura culinària. Al final ens cobren 20 iuans, cinc vegades més del que segurament costava. Se’ns ocorre provar amb el que mai ens ha falla: Barcelona, futbol, Rivaldo... Tothom riu, diuen que sí, però no entenen res. Hem cremat el darrer cartutx, ara convé espavilar-se.
Arribem a Urumqi sabent dir hola i gràcies en xinès: li ho diem al xofer i tampoc ho entén. Mare de déu senyor!, això serà complicat. Com podem busquem un hotel i contactem amb en Liu. Tan prompte com pot ens ve a trobar i ens posa al corrent de tot. Truca a en Song, un altre esperantista que és autònom i que ens podrà acompanyar. Tota una sort! En Song es preocupa de tot, és un tipus excel·lent. A Urumqi fa fred i ens porta a comprar una cassadora per a en Manel. Després anem a sopar al carrer dels restaurants: a la dreta, el menjar islàmic, per a kazakhs i uigurs; i a la esquerra, el xinès per als xinesos han. A la dreta les ases velles, fornejades senceres i exposades damunt el taulell amb les banyes enroscades per sota d’un cap demacrat pel foc... fan por. Els cuiners els van destrossant a poc a poc i els serveixen com si fons un porcell d’Àvila. Vista l’experiència, nosaltres optem per l’esquerra, el menjar dels xinesos, amb caragols, amanides de tofu, marisc i carn trinxada. Ho taste, tot, mengem de tot, bevem dues cerveses xineses de mig litre... Una mescla que ens fa passar una nit insofrible! Demà a menjar arrosset i mirar de recuperar-nos.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.