Al privat hotel de Samarcanda ja fa estona que ha sortit el sol. A l’Usbequistan, el sol surt i s’amaga molt prompte. Nosaltres no tenim gaire pressa, avui és un dia de poca feina i no cal moure's de pressa. Hem d’acabar de fer quatre fotos i després marxar cap a Taixquent, la capital. A la taula de l’esmorzar avui tenim un tipus alt amb ulleres, cara allargada i barba cap enfora. Ens saludem. Resulta que és americà de Washington i que hi és de vacances amb la dona. Al cap d’un moment arriba la dona amb un feix de camises, pantalons i calçotets de la bugada que sembla que li havien fet les germanes el dia anterior. Ho desa tot damunt la taula de l’esmorzar i amb una llista apuntada en un paper, de la qual sembla que falta una camisa, comença a repassar amb l'home tot el que hi ha. El marit, amb bon criteri, li fa veure que no és el moment de posar-se a comptar calçotets enmig del pa, la mantega, els formatges i la melmelada de figa... i, a més, la camisa que busca hi és. Tot solucionat.
En Vladímir ens ve a buscar per acompanyar-nos amb un taxi i ens diu que ens volen fer una entrevista per a un diari local, però ja no tenim temps. Decidim que li enviarem les fotos per internet i que ja faran ells una crònica a partir de les nostres. Camions i camions de melons, camps i camps de cotó i algunes vaques pasturant els rostolls a la recerca d’alguna espiga perduda o alguna herba que ja a brotat són els nostres companys de viatge cap a Taixquent. A la ciutat ens espera l'Eugeni, un home baix, barbut, amb els cabells blancs, dinàmic i amb cara de ser més cabut que una somera. En teoria, des d'aquesta ciutat hem d'agafar un tren (Ruta de la Seda) que ens ha de dur fins a la Xina, però ara l’han tret. En aquests països, els horaris de trens canvien tan de pressa com els noms dels carrers i les estàtues dels parcs. Sembla, de fet, que cada mandatari que entra al govern ha de fer els seus canvis per fer-se notar. Hi ha estàtues que en els últims anys han canviat tres vegades: primer era del líder soviètic, després de tema folklòric i, ara, algun símbol de la nova nació independent.
Per casualitat, em un autobús trobem en Firdaus, un exprofessor de matemàtiques que ara es dedica a organitzar viatges per les muntanyes del Tatgiquistan que sembla que li dóna més que els 20 dòlars que cobrava de professor. Parla l'esperanto, l'alemany i l'anglès, i ha vingut des de Duixambé a buscar uns clients alemanys. Dormirà amb nosaltres i aprofitarem per comentar-li la possibilitat que havíem previst primerament d'anar pel Tatgiquistan fins a Kaixgar, a la part sud del Turkestan xinès. Aquesta possibilitat, la vam canviar per la del tren que ara ja no hi és...
En Firdaus és un bon cuiner i en poca estona prepara una sopa de gallina excel·lent. L'Eugeni se’n va un segon i torna amb discos descolorits pel temps, de quan nosaltres érem uns infants. Acabem la vetllada escoltant Julio Iglesias i el 'Baúl de los recuerdos' de la Carina. Mai una cançó havia estat tan oportuna.
Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.