31 d’ AGOST. A 68 dies de l'arribada.

El gran germà

La cara del president ens observa des de primera hora del matí per la finestra de l'hotel. Anem a esmorzar i ens mira. També ho fa quan anem pels carrers, entrem a l’estació o a l‘hotel. La seva foto és omnipresent en la vida de Turkmenabat i suposem que a tot el país. Això sí que és mitomania. A l’entrada de l’hotel, un cartell d'uns 4 x 1 metres; a l’estació, un de 10 x 5 metres; al restaurant, un gran quadre amb consignes i llibres detallant els grans progressos del país. Allà on hi ha una paret blanca, hi ha una pintura seva. És el gran germà que tot ho observa.

El Turcmenistan és el país del canvi il·legal, de l'engany, dels carteristes, dels corruptes, dels taxistes mafiosos i, suposem també, d’un 90% de bona gent com passa a tots els llocs. Aquí tractes un preu amb el taxista i quan arribes a destinació et vol cobrar dues places. Davant la policia dónes 30 dòlars per canviar, et tornen el canvi de 10 i t’has de discutir mitja hora perquè et tornin els 20 restants. La gent s’amuntega a les entrades de les duanes, asseguda a terra, mentre als funcionaris els esperen dos BMW 535. Aquest país és la cara amarga del postcomunisme i d’unes independències mal enteses que sols han creat més despeses i problemes a la població.

Niassov governa un desert amb 4 milions de persones, de les quals una bona part deuen ser funcionaris. Les carreteres estan en mal estat, la pobresa és evident i l’educació i la sanitat fallen. Però Niassov guanya les eleccions per un 99%. S’ha de ser molt bo per aconseguir-ho...

Anem de cara a l’Usbequistan per veure si les coses milloren. La frontera del Turcmenistan, la passem de pressa. A la sortida trobem un home que esmorza amb els soldats. Hi negociem un taxi i diu que ens acompanyarà fins a Buhara. Els paisatges comencen a canviar i a fer-se més verds. Esperem que la gent també canviï. De moment, amb tot, el taxista que portem no ens fa presagiar gaires canvis. Porta un Lada vell amb els vidres trencats que, per engegar-lo, hem d’empènyer perquè no té bateria. I per posar gasolina ens fa donar voltes per un poble buscant algú que la deu robar i la fa més barata. Després ens volen cobrar els 25 dòlars, que ja és un robatori pels preus d’aquí. Els mirem i ja sense discutir els donem els 25 dòlars i agafem les maletes.
Buhara és una ciutat fantàstica, autèntica, tranquil·la. Una ciutat vital en la història dels usbecs i de la ruta de la seda. Ens estem a l’Hotel Fàtima, al centre de la ciutat, que és un d’aquests hotels on et pregunten a quina hora vindràs a sopar o esmorzaràs l'endemà. Hi trobem una parella belga que tenen 15 dies de vacances de la feina que desenvolupen a l’Afganistan per a Metges sense Fronteres. S'hi estaran nou mesos.

Visitem Buhara amb un guia que contractem per anar mes de pressa. Ens cansem mirant tots els edificis que curiosament tenim al voltant de l’hotel. A l'Hotel Fàtima ens espera el sopar: d’entrada, una gran panera de fruita i te, i després degustacions de la cuina de la terra. A l’Usbequistan, un dels plats més típics és el mateix que tenen a Romania i que allà en diuen 'saramale': arròs amb carn embolicada amb una fulla de col.

Al pati de l’hotel, envoltat de cambres, s'hi està tranquil i fresc. Dóna gust ser turista en un lloc on no n'hi ha. Serem egoistes i ens quedarem la màgia de Buhara per a nosaltres sols.

ERROR (Actualitza o canvia de navegador).

Copyright © 2016 www.rodamon.com - Creat per Martinaire&Cia.

Contacte.