En Hamzeh és baix, bru, amb ulls grans i bigoti. Podem dir que és el model del persa del sud. És flac i es doblega com una bossa de plàstic. Avui en Hamzeh ens ha preparat l’esmorzar, que ens mengem a terra damunt les catifes. Ens ofereix pa del dia (que ha anat a comprar expressament), formatge, crema de pistatxo i te. En Hamzeh està casat i té una filla de 20 mesos. Ara elles estan de vacances a casa d'un germà. Són les 7 del matí.
Anem a comprar els bitllets d’autobús que ens han de portar a Mashad, prop de la frontera amb el Turcmenistan. Els metros de Teheran tenen el primer vagó reservat per a les dones. Als autobusos, de la porta cap al final és la zona reservada per a les dones, on hi ha una barra que separa els sexes. Encara que estiguis casat, t’has de separar de la parella irremissiblement.
Al Museu d'Història de l'Iran t’adones de la gran importància que va tenir Pèrsia en el coneixement i la història antiga. Nosaltres ens concentrem en el llibre de visites, on en Toni de Tortosa escriu meravelles del museu, i la Margarida i en Vicens diuen que han vingut a aprendre dels que saben.
El basar de Teheran és el nostre pròxim punt de visita. Esquivant vehicles i motos i preguntant l’impreguntable, hi arribem. Motos, carros, tendes, compradors, venedors, tots van per un petit carrer de no més de tres metres d'amplada. El carrer principal deu fer més d'un quilòmetre de llarg i té botigues i ramificacions per totes bandes. És de les coses que si no les veus, no te les creus.
A la vora del basar n'hi ha un de més petit de dedicat a la farmàcia i la química. Les tendes són petites, però ni ha a centenars. Els bidons i les garrafes amb productes tòxics són traginats sense cap tipus de seguretat. És el centre de Teheran.
A Teheran, la foto de Khomeini i de Khamanei vigilen pertot arreu. Als edificis oficials, als restaurants, a les parets de les cases, al costat de frases religioses i consignes polítiques. És la 'mitomania' del líder, al més pur estil de l’ortodòxia comunista. Algunes vagedes hi surt Khatami, el cap del govern, el mul·là més votat i preferit dels iranians.
L'Iran és el país de les contradiccions, del debat entre espiritualitat i progrés a l'estil occidental. No s'hi pot pagar amb la targeta Visa ni s'hi accepten xecs fets per una companyia nord-americana, però s'hi fuma Malboro, es porten marques esportives americanes amb noms al pit com Texas, Illinois i Kentucki. Les dones han d’anar sempre tapades i de negre, però hi ha nois que vesteixen samarretes Fubu de 50 euros. És un país integrat a l'ONU, però no respecta un dret humà bàsic: la no-discriminació per raó de sexe.
Diuen que cap als anys trenta, el rei de l’Afganistan es vantava del de Pèrsia que ell occidentalitzaria l'Afganistan molt abans l’Iran. Al cap de sis mesos va ser assassinat i el xa iranià no va caure fins un temps més tard. Aquí agrada el món occidental, el progrés, però ningú vol perdre-hi la identitat. En Hamzeh és enginyer de telecomunicacions, guanya un bon sou, parla l'anglès perfectament, però viu com un persa al 100%. Comprem un diari en anglès. A Teheran se n'editen tres, com a prova del que estem dient.
L'autocar que ens duu a Mashad és de bon veure, amb aire condicionat, televisió i un ram de flors al davant. Per sopar ens donen una bossa amb pastes i taronjada. Demà serem a Mashad, prop de la frontera turcmena, la dels contrabandistes i lladres. Aviat començarem la primera travessia perillosa pel desert.