Són les 2.30. Passaport i control. Hem de sumar una hora més al rellotge: acabem de guanyar la primera hora al sol. Els fumadors més empedreïts comencen la marxa cap al passadís a la recerca del primer alè de nicotina. Entra un policia romanès al vagó, gran i amb cara de pocs amics. Constreny els llavis per aconseguir un posat més dur i ens pregunta si portem armes, municions, bombes o alguna cosa per fer mal. Nosaltres li diem que no. Davant de preguntes estranyes, respostes contundents... és el millor.
Als lavabos no hi ha paper, però sí tovallons. Sembla que trobar les dues coses a partir d’ara serà prou difícil. A la paret hi ha una fotocòpia de tot el plànol del circuit d’aigua. Suposem que així, si es trenca, sempre hi haurà algú que ho arreglarà. Els romanesos són gent de recursos i ho poden solucionar tot.
Per la carretera es veuen carros amb quatre rodes de goma, estirats per cavalls. És el transport més típic de la regió dels Carpats, encara que ara s’està substituint pels cotxes. Aquí les fàbriques automobilístiques de tota la vida han estat Dacia, Aro i el camió Roman. El Dacia és el vehicle que té tothom, el nostre R-12.
Nosaltres anem a les Dàcies, un territori conquistat pel tarragoní Trajà, o millor dit a Transsilvània, la terra del comte Dràcula. A Sighisoara, la ciudad on va viure el sanguinari Vlad Tepes, que va donar nom a la novel·la de 'Dràcula', hem quedat amb l'Elisabet, en Basile i en Pex, tres bons amics nostres. Amb ells fem una ullada per la ciutat: carrers estrets, cases pintades de groc i blau, muralla, castell en una punta... tot plegat, preciós. És una composició similar a la del castell de Buda, a Budapest. Esmorzem en un bar: un tall de llom a la brasa, amb patates, amanida de col, cervesa i molt de pa. Estem com a casa.
Més tard viatgem a Targu Mures, la capital de la província de Mures. Allí ens trobem amb el fill de l'Elisabet i en Basile, en Paul. Per fi ens podem dutxar, posar al punt les fotos i els apunts, i canviar-nos.
Des d'allà mateix truquem a l’Ambaixada dels EUA a Bucarest i ens diuen que si a les 7.30 del matí hi som, al migdia obtindrem el visat que ens mancava. No ens ho creiem! Recordem que a tot arreu ens eien que necessitàvem, almenys, deu dies, i encara per favor! Prenem la decisió, ens la juguem i paguem els 130 euros per avançat: si surt tot bé, ja tenim mig viatge a la butxaca. I si surt malament, perdrem els 130 euros i l’aposta. És l'última oportunitat.
Visitem Targu Mures de pressa, amb els parcs i la casa de la vila. Fem fotos de tot i de tots... i preparem l’equipatge. Comprem un bitllet per Bucarest. A les 23.00 surt el tren. El sistema de servei de bitllets és antic però efectiu: cada viatge té assignat un cartronet amb un forat al mig per penjar-lo. Per cada viatge pots tenir fins a 4 cartronets: un per al trajecte, l’altre per al tren ràpid, l’altre per a l'extraràpid i l’altre per a primera.
El tren va quasi buit. A Romania la gent no creu en el tren i el tren no fa res perquè la gent hi cregui. Els vagons estan bruts, els lavabos rovellats, tot fa olor de vell. Quatre bitllets per a aquest tren. El revisor lliga la porta amb una cadena i un fermall i se’n va a complir la seva feina. En Joaquim obre la porta del final de tot per fer una foto a la lluna. Anem cap a Bucarest.